Informatiu del Col·legi
d’Aparelladors
Tendències
actuals del sector
de la construcció a Espanya i
Catalunya dins
el context europeu
|
L’ |
«Informatiu» editat pel Col·legi
d’Aparelladors i Arquitectes tècnics de Barcelona, número 251 corresponent a la
primera quinzena del passat mes d’octubre, conté un article signat per
l’economista barcelonesa Carme Trilla: La tendència en la construcció
d’habitatges. Per considerar-lo de gran interès per als nostres socis i per als
nostres lectors, no hem dubtat en reproduir-lo acompanyat de gràfics.
L’any 1999 s’està
demostrant per a la gran majoria de països europeus com un període de
creixement net per al sector de la construcció. Tan intensa és la fase actual
d’activitat per al sector que la taxa anual de variació de la seva producció
serà superior a la del PIB conjunt per primera vegada des de l’any 1996.
Aquestes afirmacions
provenen de l’estudi que semestralment fa públics l’Institut de Tecnologia de
la Construcció de Catalunya, com a membre representant d’Espanya a la xarxa
Euroconstruct, sobre la situació actual i les perspectives de la construcció
als actualment dinou països que l’integren.
La bona marxa del
sector que es desprèn del darrer informe del mes de juny és especialment significativa
per què implica una fortalesa davant de les incerteses en el context econòmic
general. Així, si bé les previsions sobre el PIB europeu han estat corregides a
la baixa d’un 2,3% a un 1,8% en només un semestre, les que fan referència a la
construcció s’han mantingut en la mateixa línia de creixement del 2,4%.
Construcció
de nous habitatges a Europa i ocupació del parc existent
De fet, a mesura que
l’any avança, els tres subsectors més potents –edificació residencial,
rehabilitació d’edificis i obra civil– estan oferint dades millors que les
previstes fa sis mesos per la majoria de països, mentre que es modera
lleugerament la marxa pronosticada del subsector de l’edificació
no-residencial.
Concretament, en la
construcció de nous habitatges sembla trencar-se el bloqueig de demanda que
sorprenia els especialistes en el darrer informe del mes de desembre i el
nombre de nous habitatges a iniciar està augmentant significativament en països
com per exemple enguany, França o, a mig termini, el Regne Unit i Alemanya.
Espanya encaixa en
aquest context encara que les previsions pel 99 siguin lleugerament més
moderades que les del 98 (6,5%/7,5%). No seria lògic, però, qualificar aquesta
variació com a recessió quan els nous habitatges a iniciar enguany tornaran a
moure’s al voltant de la xifra rècord de 400.000 unitats, és -a dir 10
habitatges per 1.000 habitants/any.
Un volum tan elevat
de construcció residencial nova pràcticament iguala el d’Alemanya (410.000
unitats) on, en canvi, el rati entre
habitatges a iniciar i la població baixa a 5 habitatges per 1.000
habitants/any.
Una vegada més
l’elevada producció d’habitatges a Espanya, que troba una explicació en una
nova fase expansiva de l’oferta adreçada a segones residències, hauria de
comportar una reflexió sobre continuïtat del
creixement i sobre perspectives d’absorció de tota aquesta oferta per
part del mercat.
En un dels quadres
adjunts hem ordenat els quinze països occidentals d’Euroconstruct segons un
indicador mixt que relaciona intensitat de construcció i nivell d’ocupació del
parc existent. Aquestes variables
ponderen la nova construcció i el parc existent, respectivament, en funció de
la població.
Un valor elevat
d’aquest indicador mixt assenyalaria molta producció sobre un parc ja molt
abundant, mentre que en l’extrem contrari es trobaria un fenomen
d’insuficiència de producció sobre un parc també insuficient en termes
relatius.
En l’extrem més alt
es podrien produir fenòmens de sobreoferta mentre que en l’extrem contrari es
fa palesa una insuficiència d’oferta per atendre les necessitats de creixement
de les llars del país o de la nova demanda que pot rebre.
Segons això,
observem en el quadre com Espanya es situa clarament en un primer lloc
d’aquesta ordenació, cosa que significa que la molt forta construcció actual ve
a afegir-se a un dels parcs més abundants per càpita. La situació de Portugal
és molt semblant a la d’Espanya, tant pel que fa a nova construcció com a
abundància de parc.
En l’extrem oposat
es troben en aquests moments països com Bèlgica o Suècia on cal fer
explicacions de signe diferent: a Suècia el parc és abundant i suficient però
la nova construcció és la més baixa d’Europa, mentre que a Bèlgica amb els
ratis de construcció actuals molt escassos, no sembla clar que es puguin cobrir
les mancances d’un parc reduït.
La situació
intermèdia de països com Alemanya, Suïssa o França, respon a uns ritmes actuals
de construcció al voltant dels 5 habitatges per 1.000 habitants, amb uns parcs
sense dèficits previs i que permeten ocupacions al voltant de 2,1/ 2,2 persones
per habitatge.
La construcció residencial a Espanya i Catalunya
Centrant-nos en el
cas d’Espanya, ja hem dit que bona part de la nova construcció s’adreça (com ho
fa també, d’altra banda, bona part del parc existent) a segona residència o
residència temporal. Amb tot, convé advertir del risc implícit de dificultats
de col·locació de tota aquesta producció si s’enregistrés qualsevol canvi de
signe negatiu en l’entorn de les diverses demandes potencials.
La previsió per
l’any 2000 és d’una moderació en la producció d’habitatges a Espanya, passant
d’un 6,5% a un 2% anual. No obstant això, el pronòstic es basa més en la
creença que s’anirà imposant una certa prudència davant el panorama descrit que
no pas en dades certes que indiquin ja símptomes de contenció.
Si agafem, però, el
cas de Catalunya, on com veiem els creixements dels tres darrers anys han estat
encara més espectaculars que els del conjunt de l’Estat (+12%, el 97 i el 98 i
previsió de +10% pel 99), podem aproximar-nos més a l’evolució dels primers sis
mesos de l’any per intentar interpretar les tendències més recents.
La gràfica que
s’adjunta mostra els moviments que cada trimestre enregistra el valor acumulat
de nous habitatges visats durant dotze mesos, segons dades facilitades pels
Col·legis d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya. Aquest valor dóna
una major coherència a la tendència ja que suavitza els comportaments mensuals
o trimestrals molt més erràtics.
En observar la
gràfica es veu clar un punt d’inflexió en la variació interanual acumulada del
conjunt de Catalunya que es situaria en el mes de setembre de l’any passat, amb
un creixement màxim del +41,3%.
Des d’aleshores la tendència és
a la baixa, tot i que en alguns mesos s’enregistrin millores puntuals (gener, febrer o maig). Per tant,
la idea apuntada per al conjunt d’Espanya que l’any 99 i, sobre tot el 2000,
s’obtindran uns resultats de creixement més moderats que els del 97 i 98, sembla
confirmar-se a partir de les constatacions de l’evolució de Catalunya.
Convé, però, dins de Catalunya,
distingir entre els diversos àmbits territorials. De fet, el focus determinant
de la contenció apuntada seria la província de Barcelona, la qual, tot i seguir
iniciant molts habitatges mensualment (més de 4.000 unitats), segueix una pauta
de frenada des del passat mes de setembre, amb un poc significatiu parèntesi en
els dos primers mesos d’aquest any.
No és exactament igual el perfil
de les províncies de Girona, Tarragona i Lleida. Veiem en aquests casos que si
bé també es va notar una certa frenada entre els mesos de setembre i febrer,
darrerament les noves construccions s’han reanimat amb molta força.
En la demarcació de Tarragona
detectem el punt àlgid en el mes d’agost de l’any passat, amb una espectacular
variació del +65,6%, que no ha estat superada, tot i les fortes pujades
d’enguany. En els casos de Girona i Lleida no podem encara parlar de punt àlgid
per què com s’observa aquest es situaria en la darrera informació corresponent
al mes de juny d’enguany, és a dir que no podem parlar de canvi de signe en la
tendència.
Des d’un punt de vista de coherència amb el mercat i amb la demanda, els comentaris sobre la construcció a Catalunya, en els últims anys havien ponderat molt el fet que les puntes de producció es localitzessin en zones de creixement urbà, amb necessitats de residències habituals gairebé garantides, ja que això havia de cobrir, tard o d’hora, unes necessitats explícites o encobertes momentàniament.
El canvi de protagonisme que ara
observem en el lideratge de la nova construcció de zones turístiques passant
per davant de les urbanes fa alertar, com dèiem al començament, sobre una
producció que compta amb menor certesa de demanda a mig termini.
No cal dir que Catalunya és
actualment un punt de mira clar d’una demanda Europea de residència habitual
per gent gran, i que aquest fenomen no deixarà de créixer tant en nombre com en
facilitat de condicions financeres, en consolidar-se el procés de unificació
monetària. Als sobradament coneguts atractius físics i d’entorn de Catalunya
s’hi afegeix un diferencial de preus favorable per nosaltres. Amb tot, una
oferta que no respon a demandes concretes, tancades i pronosticables amb uns
marges d’error acceptables, pot trobar sempre desajustos temporals d’encaix de
molt difícl previsió i de més difícil solució en el cas de produir-se.
Carme Trilla14