GAL·LA URIOL

12 de gener de 2006
25 de febrer de 2006

                                                                                                                        

La pintura contemporània està adquirint un nou valor funcional per definir imatges significatives del nostre món. Del camí traçat per Gerhard Richter, rellegint l'ambigüitat ontològica de les imatges i la seva manera de construir narracions, han crescut branques diverses com la d'un Luc Tuymans, que reuneix document i abstracció de manera polisèmica, o d'Eberhard Havekost, que mostra un urbanisme mut i unes figures que exerceixen una mirada cega.
Gal·la Uriol (Barcelona, 1978) fa actualment una estada a Berlín, on trobarà un context favorable per recerques pictòriques aprofundides i desinhibides. Està elaborant una obra complexa que posa en joc diferents problemes plàstics entorn a l'acord entre art, realitat i imatge. Tracta la reconstrucció de la idea de paisatge a través del seus vestigis reflectits dels vidres que, inexorablement, ens envolten. Ja no som rodejats de coses, objectes o persones, sinó de reflexes. Quan no som davant de miralls som davant de finestres que compleixen la mateixa funció : no obren a un reialme de claredat sinó a un doble confús del món. Els personatges s'hi aboquen mirant quelcom que queda fora del nostra accés. La imatge és doncs sempre quelcom fugisser, com el paisatge que desapareix, fugaç als nostres retrovisors. La velocitat i una transparència convertida en mirall, converteixen la imatge del món en quelcom equívoc, canviant, inestable, però, alhora, extranyament seductor.