Editorial Editorial
L’ampliació del parc
d’habitatges és un dels objectius comuns de les diferents Administracions
Públiques, de l’Estat, les Comunitats Autònomes i els Municipis.
El desequilibri de l’oferta respecte la demanda
d’habitatges en arrendament a España és, amb diferència, molt més acusada que
en la resta dels països comunitaris.
No resulta difícil conèixer les causes d’aquesta lenta i
permanent disminució de l’oferta, per una part les tradicionals lleis
d’arrendaments, excessivament proteccionistes del inquilinat, contractes
indefinits, rendes congelades, han impedit no només l’obtenció d’una
rendibilitat raonable, si no que també han dificultat la inversió en el
manteniment i per altra banda, la dificultat d’harmonitzar el capital invertit
en obres de rehabilitació.
Als anteriors efectes negatius hem d’afegir l’inadequat
tracte fiscal, la morositat i les dificultats per combatre-la, el temps, el
cost dels desnonaments en els casos de una suposada manca de pagament i la
impossibilitat material de rescabalar-se dels actes vandàlics, tan freqüents
quan s’aconsegueix finalment realitzar els llançaments i recuperar la possessió
dels habitatges.
A més, el desig i la necessitat d’incrementar la inversió
en habitatge de lloguer, han de posar-se els mitjans per aconseguir-ho, essent
imprescindible, al nostre perer, equiparar el tracte fiscal dels rendiments
obtinguts per lloguers, com a mínim, als empresarials, així com facilitar
l’amortització de les inversions que realitzi el propietari en obres de
rehabilitació.
Junt a tot això, l’agilitació dels processos judicials de
resolució de contractes i una
assegurança de rendes i actes vandàlics, que a l’actualitat ja
comercialitza la Cambra, poden suposar un conjunt de mesures que indubtablement
coadjuvin a fomentar l’interès per la construcció i la inversió en habitatges
destinats al lloguer.